Sobre moral i conducta… la lluita per la dignitat


L’home és un ser racional que troba l’energia en impulsos no racionals; un mandrós que no descansa mai; un egoista social que pel seu profit necessita de l’altre; l’home és un llibertari que tem la llibertat.

El llibre La lucha por la dignidad de José Antonio Marina i María de la Válgoma ens  presenta una lluita entre nosaltres mateixos i amb els demés, que rau en les necessitats, interessos i les pròpies controvèrsies individuals i socials de les persones al llarg de la història. Els autors assenyalen l’evolució moral com a esforç continu per resoldre aquestes contradiccions. L’home és un animal desgraciat per comprendre que és un animal, i aspira a deixar de ser-ho. Una lluita entre els dos pols més allunyats del cervell humà; el cervell reptilià i el neocòrtex, raó versus emocions i instints, l’home d’avui versus l’home del passat. D’entrada sembla difícil que ens pugem desprendre al cent per cent d’una part que ens constitueix, però podríem afirmar que amb el temps la raó guanya espai i domini sobre les emocions del nostre cervell primitiu. Tot i els lents canvis fruit d’una intensa lluita en favor de la justícia i la llibertat, en plena postmodernitat, la cultura de l’ara mateix o la modernitat líquida, una societat caracteritzada entre d’altres aspectes, pel boom de la informació i les noves tecnologies, vivim en un món d’hipertecnologia amb un cervell emocional reptilià, el que produeix cruels desajustaments. Aquests desajustaments responen a una nova contradicció, l’avenç científic de la societat no implica una evolució paral·lela del nostre cervell emocional, més aviat la lluita continua en un nou escenari. La vida és per a nosaltres una lluita que es lliura al nostre cervell, una lluita interna i que continua en els nostres dies.

Llibertat, felicitat social, felicitat personal i justícia són eixos que conformen una gran interdependència positiva. No hi ha felicitat personal sense una convivència acceptable, per tant sense una felicitat social, que alhora s’alimenta de la justícia, i que alhora facilita unes llibertats que són indispensables per a la felicitat personal. Aquests termes interrelacionats alberguen una càrrega ètica i moral, unes idees del que està bé i malament que pengen d’algun lloc perquè no es poden demostrar. La nostra evolució ens fa voler estar cada cop més segurs del que pensem i diem, la raó demana pas i necessitem corroborar els nostres judicis, però en aquest punt ens trobem en desequilibri; els ciments que necessitem estan per sobre de nosaltres, per aquesta raó es varen confondre amb Deu i altres paraules majúscules. Els autors ens parlen de ganxos transcendentals com aquelles justificacions que utilitzem i hem utilitzat al llarg de la història per a defensar l’ètica i la moral.   

La justícia com a esplendor de l’ordre que regeix l’univers, utilitza com a ganxo transcendental a la naturalesa. La natura és considerada per a moltes cultures diferents com un punt de referència i per tant allò antinatural esdevé injust. De nou ens trobem davant una contrarietat. La supervivència de les espècies podríem dir que és una llei natural, els forts s’imposen als febles per a seguir endavant. El llibre reflecteix aquesta realitat en la conducta humana, on els més forts i capaços s’han sobreposat als més febles i incapaços fins al final. Avui dia els països del primer món exploten a països pobres de forma egoista i indiscriminada amb l’objectiu de beneficiar-se i que es mantinguin les distàncies per a perpetuar les diferències. La naturalesa no sempre és justa en el seu ordre còsmic, i aquí neix el dret com a lluita per la igualtat, de nou la batalla del cervell. Martin Luther King en el seu llibre La fuerza de amar, ens alerta de la importància de la legislació i ens diu que tot i que aquesta no pot canviar els cors de les persones, en referència a la moral, si pot moderar als sense cor, referint-se a la conducta.

La lluita no cessa i els humans anhelem el domini. El poder necessita una escusa per a beneficiar al més fort, i amb aquest objectiu posa la nostra conducta animal per davant de la racional. L’home al poder necessita crear uns anti-ganxos transcendentals i utilitza el que els autors anomenen els mites legitimadors, que moguts per interessos, presenten a les persones unes idees que perpetuen les diferències i permeten els abusos. A l’esclavitud el mite legitimador era la diferència natural entre lliures i esclaus, entre blancs i negres; a l’absolutisme polític era l’origen diví de l’autoritat; a les coaccions religioses era aconseguir la salvació i obeir a un mandat diví; i a la discriminació de la dona era fomentar una idea de la dona com a naturalment inferior o perillosa. En l’actualitat, si bé aquests mites són més efímers i líquids, segueixen permetent els abusos. Després de l’onze de setembre de dos mil u, el govern dels Estats Units d’Amèrica van justificar el bombardeig vers algunes ciutats d’Afganistan amb tres punts: Primer volien trobar en Bin Laden, segon volien enderrocar el règim dels talibans, i tercer volien acabar amb el tràfic d’heroïna provinent d’aquest país. Tres mites legitimadors que van justificar socialment la masacre. A la guerra d’Iraq a finals de dos mil tres i principis de dos mil quatre, els governs d’Estats Units, Regne Unit i Espanya entre d’altres, van escusar-se principalment amb dos mites legitimadors per a bombardejar Irak, un era la possessió d’unes suposades armes de destrucció massives per part del govern iraquià, i l’altre era acabar amb el règim repressiu de Saddam Hussain per a millorar la vida dels irakians. La opinió pública dels països del primer món som més crítics, però el poder utilitza altres instruments de control més subtils.

Un d’aquests instruments de control són els mitjans de comunicació, que influeixen directament en part de la nostra llibertat. John Stuart Mill ens diu que tot home vol que li deixin organitzar la seva vida, perquè la seva pròpia manera d’arreglar-la és la millor, no perquè ho sigui en si mateixa sinó perquè és la pròpia. Ens parla d’aquesta necessitat anhelada de llibertat alhora d’escollir el propi camí o projecte personal. Per altra banda, Erich Fromm ens parla d’una por a la llibertat, on haver de prendre decisions produeix angoixa, i assenyala la individualitat de consciència com un risc i per tant una ideologia ferma, un grup compacte, o un simple líder poden exercir una atracció irresistible vers una idea. Volem ser lliures però a la vegada ens angoixa decidir, llibertaris amb por a la llibertat. La democràcia, clara expressió de la llibertat individual i política, rau en la capacitat de convèncer’ns els uns als altres, justament el que ens distingeix de les bèsties, per a decidir els nostres drets i per tant el nostre futur. La democràcia formal ens converteix en responsables de les accions de guerra que protagonitzen els propis països o en plens responsables de la crisi financera mundial encetada a 2009, però contràriament, com es va manifestar la societat espanyola durant la guerra d’Iraq o amb les multitudinàries manifestacions arreu de l’estat promogudes pel moviment 15-M, nosaltres decidim entre poc i res.

El poder tem la llibertat dels ciutadans, i els controla a traves dels mitjans de comunicació; la democràcia real ha estat reemplaçada per uns règims que, a través dels mitjans de comunicació, fan dels seus súbdits allò que els plau, com sovint explica l’Arcadi Oliveres. Estem lluny encara de que la llibertat i la voluntat popular determinin les lleis i els drets, lluny d’una democràcia participativa i de la idea que presenten els autors sobre la llibertat de consciència; la llibertat de consciència solament adquireix total legitimitat quan aquesta consciència es compromet a buscar la veritat, a escoltar arguments aliens, atendre a raons, i rendir-se a l’evidència encara que vagi en la seva contra. Mentre els interessos dominin les decisions importants i es faci apologia dels mites legitimadors a través d’uns mitjans de comunicació interessats, ens veurem privats de llibertat.

Els autors despleguen una mirada positiva sobre l’evolució de l’home fins a la Declaració Universal dels Drets Humans, i ens parlen sobre el que ells anomenen la gran victòria com el triomf de la intel·ligència sobre la força, que és la justícia. Aquesta mirada positiva que conté els avenços humans i socials assolits en més de 2000 anys d’història, ens llença un missatge necessari sobre tot entre nosaltres els progressistes més utòpics: els canvis i les millores ocorren, el camí és llarg i dens però efectiu. La llibertat i la dignitat, tot i els altibaixos existents en curts períodes de temps, es mou amb un rumb sense retorn, a base de sang i guerra, a base de mort, de crisi i de vent… però es mou en la direcció que anhelem la gran majoria.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s